Hola de nou.
D'acord, no escric mai. Tampoc sé si encara hi ha algú que fa intents de buscar novetats aquí, si hi és, ho sento, mea culpa. I, disculpes de nou, tampoc escriuré ara. Jo ja vaig avisar que era probable que això no durés, és que em fa una maaandraa.
Però pels que volgueu saber notícies meves, tot va bé, molt bé (i, tot i que no té res a veure, ara mateix està fotent la nevada més important des que sóc aquí! que bé! a veure quan dura).
Us deixo un link amb les últimes fotos que he fet. Són de Toronto. Algunes de les platges (si, no tenen mar però tenen platges, dónen al llac Ontario), les altres d'una excursió per un corredor natural que hi ha pràcticament al mig de la ciutat, que bé poder-se sentir al mig del bosc amb el metro al costat!
Apa, prometo que si aquesta nevada és digna de recordar us penjaré fotos. I disculpes de nou per la falta de text!
Fotos Toronto febrer 2010
dilluns, 22 de febrer del 2010
dimarts, 2 de febrer del 2010
Un cap de setmana al congelador
Aquest cap de setmana he estat a la ciutat de Quebec, una bonica ciutat de caire europeu, capital de la regió, encara que menys coneguda que Montreal (almenys per mi, però cal fer constar que mai he estat mundialment reconeguda pels meus coneixements de geografia). Tinc un amic que treballa per una companyia aerea i té vols tirats de preu, per ell i acompanyants. Així és un xollo viatjar. Em va preguntar si volia anar amb ell, i com puc dir que no a un bitllet d'avió de 30$! per tant, divendres, cap a Quebec!
Per acabar d'abaratir costos ens vam allotjar a través de couchsurfing. La majoria de vosaltres ja deveu conèixer de què va això a hores d'ara, pels que no, es tracta d'una mena d'organització on la gent s'apunta oferint un lloc per dormir a casa seva als viatjants, i a l'hora, es clar, per buscar llocs on dormir quan viatges. Com que trobar lloc per dos és més complicat, més quan no ets parella, vam anar a dues cases diferents. Jo vaig estar amb un noi molt simpàtic i amable, que em va tractar super bé i em va fer sentir com a casa. L'única pega? dormia en un matalàs inflable foradat per algun lloc que m'obligava de despertar-me cada dues hores per tornar-lo a inflar. En fi, res no és perfecte!
Què dir-vos de la ciutat... diuen que aquí va iniciar-se el Canadà! si fins i tot tenen muralles, el summum de l'antiguitat americana! Fora conyes, la part antiga és molt bonica, i turística, amb molts carrers per passejar, botigues... A més vam enganxar el principi del carnaval, que no té res a veure amb el nostre però fa que hi hagi molta gent pel carrer. Hi ha concurs de figures de gel, atraccions de baixades de trineu, penya que es banya en jacuzzis a l'aire lliure (amb gorro de llana al cap, per no morir congelats!)....
Però, atenció, tot això passava a l'agradable temperatura de... -18ºC! (amb sensació tèrmica de -28ºC), casi na. I jo passejant per la ciutat durant quatre hores, calia fer turisme. Per tant, el primer que em vé al cap és: Com collons viu aquesta gent en aquests indrets???? perquè una cosa és aguantar un cap de setmana, i l'altra tot l'hivern. D'acord que aquest ha estat el cap de setmana que ha fet més fred d'aquest any, però és que estan tenint un hivern excepcionalment càlid! Tal com deia el noi mexicà que va allotjar el meu company: aquí en hinvierno no se vive, se sobrevive!
En resum, si un estiu aneu al Canadà, passeu per Quebec. si hi aneu a l'hivern, que la sort us acompanyi! perquè això és com viure dins una càmara frigorífica!
Aquí podeu veure algunes fotos.
Per acabar d'abaratir costos ens vam allotjar a través de couchsurfing. La majoria de vosaltres ja deveu conèixer de què va això a hores d'ara, pels que no, es tracta d'una mena d'organització on la gent s'apunta oferint un lloc per dormir a casa seva als viatjants, i a l'hora, es clar, per buscar llocs on dormir quan viatges. Com que trobar lloc per dos és més complicat, més quan no ets parella, vam anar a dues cases diferents. Jo vaig estar amb un noi molt simpàtic i amable, que em va tractar super bé i em va fer sentir com a casa. L'única pega? dormia en un matalàs inflable foradat per algun lloc que m'obligava de despertar-me cada dues hores per tornar-lo a inflar. En fi, res no és perfecte!
Què dir-vos de la ciutat... diuen que aquí va iniciar-se el Canadà! si fins i tot tenen muralles, el summum de l'antiguitat americana! Fora conyes, la part antiga és molt bonica, i turística, amb molts carrers per passejar, botigues... A més vam enganxar el principi del carnaval, que no té res a veure amb el nostre però fa que hi hagi molta gent pel carrer. Hi ha concurs de figures de gel, atraccions de baixades de trineu, penya que es banya en jacuzzis a l'aire lliure (amb gorro de llana al cap, per no morir congelats!)....
Però, atenció, tot això passava a l'agradable temperatura de... -18ºC! (amb sensació tèrmica de -28ºC), casi na. I jo passejant per la ciutat durant quatre hores, calia fer turisme. Per tant, el primer que em vé al cap és: Com collons viu aquesta gent en aquests indrets???? perquè una cosa és aguantar un cap de setmana, i l'altra tot l'hivern. D'acord que aquest ha estat el cap de setmana que ha fet més fred d'aquest any, però és que estan tenint un hivern excepcionalment càlid! Tal com deia el noi mexicà que va allotjar el meu company: aquí en hinvierno no se vive, se sobrevive!
En resum, si un estiu aneu al Canadà, passeu per Quebec. si hi aneu a l'hivern, que la sort us acompanyi! perquè això és com viure dins una càmara frigorífica!
Aquí podeu veure algunes fotos.
divendres, 15 de gener del 2010
Cronologia de la tornada, o com sobreviure a un dia molt llarg
6.15 am. Sona el despertador (llegeixis, el pare em desperta)
6.40 am Cap a l'aeroport, amb pluja i mig Catalunya a la carretera
7.20 am En Nil s'afegeix a l'equip de viatje
8.00 am A la cua de facturació d'air France. A Paris hi ha vaga de controladors i, no sabem encara perquè, això enlenteix la cua considerablement. A més d'aguantar la son que portem a sobre ens toca anar escoltant el típic home que no para de queixar-se. (Imagineu-vos en Joan Lluís Bozzo - el de Oh Europa - remugant sense parar: "Això és culpa d'en Montilla! - i d'en Zapatero!, afegeix la dona" "Pobres catalans!"...
8.50 am Davant el mostrador de facturació ens comuniquen que l'avió cap a Paris porta tres hores de retard i que, per tant, perdo segur la connexió. Passem a una altra cua, per veure si hi ha sort i em poden col·locar en un avió de KLM que va a Amsterdam i d'allà volar a Toronto.
9.30 am Després de més de mitja hora a la segona cua, i amb un parell de nous especímens pesats que no paren de queixar-se, em fan anar corrents a facturar - cola't al control d'entrada o no arrives, paraules textuals - i m'enlairo cap a Amsterdam
12.30 pm Arrivem a Amsterdam amb retard i perdo la connexió. Em dónen un altre vol per les 6 de la tarda, i com a premi de consolació, un val de 10 euros per comprar-me menjar, cinc minuts de trucades gratuïtes i un descompte de 50 euros pel proper vol que faci amb la companyia.
18.00 pm Després de passar un enèsim control de seguretat a la mateixa porta d'embarcament (primer cop que m'hi trobo, amb detectors de metalls i tota la pesca), per fi volem cap a Toronto. Cal reconèixer que anar recolocada d'última hora té avantatges. Porto tot el dia volant als seients de les sortides d'emergència, amb un espai per les cames considerable! (llàstima que no m'hagin donat seients de primera classe...)
20.00 pm (hora local, 2.00 am a Barcelona) Arrivo a Toronto, començo la darrera tanda de controls de seguretat:
1. A la sortida de l'avió. La tia borde que demana els passaport em pregunta que vinc a fer i diu que no entén el que li dic (jo estic feta pols, ni vocalitzo, ni res...). Em passa al controlador dels que hi ha problemes. Resultat, cinc minuts mirant-se el meu passaport, preguntant què vinc a fer, què estudio, on, si tinc cartes del professor... molt amable, això si, però vull anar a casa.
2. Al control normal de passaports. Hi ha com deu files, i, com no, em poso a la més lenta, tant que d'una sala plena ens quedem gairebé sols els de la meva fila - tothom flipa -. Quan m'arriva el torn, la noia em torna a preguntar qupe vinc a fer... jo intento fer cara pena i li dic que estic molt cansada. Altre cop, molt amable, em diu que ja ho veu, que espera que pugui descansar aviat i bon viatge, bla bla bla... però la tia m'envia a immigració!!
3. Encara no puc sortir. Em toca fer una tercera fila, no sé ben bé perquè, a immigració, on em tornen a preguntar el mateix i finalment em segellen el passaport
21.00 pm Per fi puc anar a buscar la maleta, i, tot i que em sembla un miracle després del dia que he tingut, apareix a la cinta transportadora!! (jo estava convençudíssima que es perdria)
Ara ja només queda: bus, metro, bus, caminar... i a casa!! Arribo cap a les 11 de la nit, i trobo el meu nou company de pis esperant-me impacient (que, per cert, aquest matí no sé on s'ha posat). Després de tot plegat ja no tinc ni son... però per fi puc descansar!
6.40 am Cap a l'aeroport, amb pluja i mig Catalunya a la carretera
7.20 am En Nil s'afegeix a l'equip de viatje
8.00 am A la cua de facturació d'air France. A Paris hi ha vaga de controladors i, no sabem encara perquè, això enlenteix la cua considerablement. A més d'aguantar la son que portem a sobre ens toca anar escoltant el típic home que no para de queixar-se. (Imagineu-vos en Joan Lluís Bozzo - el de Oh Europa - remugant sense parar: "Això és culpa d'en Montilla! - i d'en Zapatero!, afegeix la dona" "Pobres catalans!"...
8.50 am Davant el mostrador de facturació ens comuniquen que l'avió cap a Paris porta tres hores de retard i que, per tant, perdo segur la connexió. Passem a una altra cua, per veure si hi ha sort i em poden col·locar en un avió de KLM que va a Amsterdam i d'allà volar a Toronto.
9.30 am Després de més de mitja hora a la segona cua, i amb un parell de nous especímens pesats que no paren de queixar-se, em fan anar corrents a facturar - cola't al control d'entrada o no arrives, paraules textuals - i m'enlairo cap a Amsterdam
12.30 pm Arrivem a Amsterdam amb retard i perdo la connexió. Em dónen un altre vol per les 6 de la tarda, i com a premi de consolació, un val de 10 euros per comprar-me menjar, cinc minuts de trucades gratuïtes i un descompte de 50 euros pel proper vol que faci amb la companyia.
18.00 pm Després de passar un enèsim control de seguretat a la mateixa porta d'embarcament (primer cop que m'hi trobo, amb detectors de metalls i tota la pesca), per fi volem cap a Toronto. Cal reconèixer que anar recolocada d'última hora té avantatges. Porto tot el dia volant als seients de les sortides d'emergència, amb un espai per les cames considerable! (llàstima que no m'hagin donat seients de primera classe...)
20.00 pm (hora local, 2.00 am a Barcelona) Arrivo a Toronto, començo la darrera tanda de controls de seguretat:
1. A la sortida de l'avió. La tia borde que demana els passaport em pregunta que vinc a fer i diu que no entén el que li dic (jo estic feta pols, ni vocalitzo, ni res...). Em passa al controlador dels que hi ha problemes. Resultat, cinc minuts mirant-se el meu passaport, preguntant què vinc a fer, què estudio, on, si tinc cartes del professor... molt amable, això si, però vull anar a casa.
2. Al control normal de passaports. Hi ha com deu files, i, com no, em poso a la més lenta, tant que d'una sala plena ens quedem gairebé sols els de la meva fila - tothom flipa -. Quan m'arriva el torn, la noia em torna a preguntar qupe vinc a fer... jo intento fer cara pena i li dic que estic molt cansada. Altre cop, molt amable, em diu que ja ho veu, que espera que pugui descansar aviat i bon viatge, bla bla bla... però la tia m'envia a immigració!!
3. Encara no puc sortir. Em toca fer una tercera fila, no sé ben bé perquè, a immigració, on em tornen a preguntar el mateix i finalment em segellen el passaport
21.00 pm Per fi puc anar a buscar la maleta, i, tot i que em sembla un miracle després del dia que he tingut, apareix a la cinta transportadora!! (jo estava convençudíssima que es perdria)
Ara ja només queda: bus, metro, bus, caminar... i a casa!! Arribo cap a les 11 de la nit, i trobo el meu nou company de pis esperant-me impacient (que, per cert, aquest matí no sé on s'ha posat). Després de tot plegat ja no tinc ni son... però per fi puc descansar!
dimecres, 16 de desembre del 2009
Xmas time is here!
Vam anar a veure les decoracions nadalenques més impressionants de la ciutat, cortesia dels veïns de little Ilaly i Portugal. Mireu fins el final que la cosa va increscendo.
I de regal, quatre fotos extres
AQUÍ
I de regal, quatre fotos extres
AQUÍ
dimecres, 9 de desembre del 2009
white christmas? wet xmas!
Sé que fa dies que no escric, però és que tenia preparada una bomba informativa. El pla era perfecte, vosaltres obrieu el blog i us trobaveu unes fotos espectaculars de la ciutat nevada, amb una bonica nota explicant la màgia de Toronto sota la neu. Tenia la redacció gairebé tancada dins el meu cap i només faltava que el moment es fes realitat per publicar una nova entrada.
Però la realitat s'ha encarregat d'esguerrar-me la sorpresa, i tot que a les prediccions meteorològiques hi havia dibuixos de bonics cristalls de neu, un cop aquests han començat a caure del cel, han provocat més d'una decepció.
Dilluns va nevar, sí, però a l'estil Barcelona. Aquell que tots coneixem tant bé, perquè el vivim cada 5 anys aproxiamandent. És allò de: "que neva, que neva!" però quan pares la mà, o quan mires el terra: on és la neu? Ha desaparegut.
Què hi farem, hi haurà una propera vegada. I així ha estat, aquesta nit. La segona nevada Tornotontera de la temporada ha estat estil Montseny. Ho ha deixat tot enfarinat (podem comptar, sent optimistes, un centímetre de neu) i poca cosa més.
Poca cosa més? Nooo després de la nevada nocturna s'ha iniciat el desastre. S'ha posat a ploure! Imagineu-vos què vol dir això. La imatge bucòlica de la ciutat nevada, a la merda. El romanticisme de caminar sota la neu que cau suaument del cel, a la merda. La remota possibilitat d'arribar a la uni amb els peus secs, a la merda. I de regal, bassals per tot arreu perquè la neu no deixa marxar bé l'aigua, calor perquè han pujat les temperatures però una segueix abrigant-se com si estiguéssim sota zero, i una (possible, encara no ha passat) relliscada quan es geli tota l'aigua que ha caigut.
Bé, res no és perfecte, la previsió meteorològica anuncia més neu (encara que tímidament) els propers dies (i un fred que te cagues per divendres, però aquest és un altre tema). I, si més no, podem treure quelcom positiu del dia d'avui: havent començat amb la pitjor situació, a partir d'aquí la neu només pot tornar-se més i més amable (no m'ho crec ni jo, però queda la mar de maco com a final).
Però la realitat s'ha encarregat d'esguerrar-me la sorpresa, i tot que a les prediccions meteorològiques hi havia dibuixos de bonics cristalls de neu, un cop aquests han començat a caure del cel, han provocat més d'una decepció.
Dilluns va nevar, sí, però a l'estil Barcelona. Aquell que tots coneixem tant bé, perquè el vivim cada 5 anys aproxiamandent. És allò de: "que neva, que neva!" però quan pares la mà, o quan mires el terra: on és la neu? Ha desaparegut.
Què hi farem, hi haurà una propera vegada. I així ha estat, aquesta nit. La segona nevada Tornotontera de la temporada ha estat estil Montseny. Ho ha deixat tot enfarinat (podem comptar, sent optimistes, un centímetre de neu) i poca cosa més.
Poca cosa més? Nooo després de la nevada nocturna s'ha iniciat el desastre. S'ha posat a ploure! Imagineu-vos què vol dir això. La imatge bucòlica de la ciutat nevada, a la merda. El romanticisme de caminar sota la neu que cau suaument del cel, a la merda. La remota possibilitat d'arribar a la uni amb els peus secs, a la merda. I de regal, bassals per tot arreu perquè la neu no deixa marxar bé l'aigua, calor perquè han pujat les temperatures però una segueix abrigant-se com si estiguéssim sota zero, i una (possible, encara no ha passat) relliscada quan es geli tota l'aigua que ha caigut.
Bé, res no és perfecte, la previsió meteorològica anuncia més neu (encara que tímidament) els propers dies (i un fred que te cagues per divendres, però aquest és un altre tema). I, si més no, podem treure quelcom positiu del dia d'avui: havent començat amb la pitjor situació, a partir d'aquí la neu només pot tornar-se més i més amable (no m'ho crec ni jo, però queda la mar de maco com a final).
dijous, 26 de novembre del 2009
La casa (inclou el subcapítol tan esperat, La Rentadora)
La part cèntrica de Toronto, allà on passa tot, és Downtown, que els seus habitants divideixen en zones est i oest. Jo vics a l'est, al límit del que es considera zona "segura". Què vol dir això? doncs que els comentaris van des de: "al sud est del carrer de casa hi ha prostitutes, però són molt maques i simpàtiques" (la noia que em regolla el pis), "en aquest carrer a la nit pots trobar-te gent una mica desagradable (el noi que va ensenyar-me Toronto el primer cap de setmana), "Jarvis! (el nom del meu carrer), a partir d'allà és perillós, vigila (l'administrativa de la facultat), "a aquest parc (relativament prop de casa) no s'hi ha d'anar, ni de dia ni de nit" (noi irlandes ensenyant-me un mapa turístic).
La veritat és que un carrer cap a l'oest hi tinc Church st. l'epicentre del barri gay de Toronto, i el següent és Yonge, un dels principals carrers de la ciutat, amb botigues i tota mena de restaurants oberts a totes hores. Si que és cert que jo visc al final d'aquesta zona, però no tinc cap sensació de perill, quan és fosc intento no caminar pel carrer de casa, però més que res perquè hi ha poca gent, i sempre m'hi acosto des de Yonge, que a més és més distret.
El meu edifici és un bloc d'apartaments. L'entrada del carrer, de vidre, t'anuncia que hi ha càmeres de vigilància 24 hores (que jo no he aconseguit descobrir i començo a pensar que en realitat no hi ha res) i t'avisa de la prohibició de fumar (retingueu aquest detall). Tot plegat, sembla que donin gran importància a la seguretat.
Aleshores entres en un passadís llarg, emoquetat amb una d'aquestes moquetes velles i ronyoses que tan odiem quan anem a hotels londinencs (o hostals, o cases, o...) amb tot de portes a banda i banda marcades amb un número. Els marcs de les portes estan a mig pintar, en una operació de posta al dia que sembla no acabar mai. Tot plegat il·luminat per un fluorescent blanc que no s'apaga mai però que sembla que hagi de començar a fallar en qualsevol moment...
Al final d'aquest passadís trobem la porta 810, la meva. Després de tanta història per la segureta resulta que els panys són una merda. En té dos, però un d'ells no he aconseguit tancar-lo mai, i l'altre és un pany del rollo baldó de lavabo, que si no tanques un cop ets a dins de casa la porta queda oberta des de l'exterior (tal i com està ara!)
Bé, el meu pis és com una caixa de mistos, petitet petitet, rollo els minipisos que ens volia endossar la ministra aquella, però com que no té cap aire sinistre no s'adhiu al rollo que estic intentant donar a aquesta entrada, així que no m'hi entretinc.
I, per fi, LA RENTADORA
Això si que és peli de terror total. Just al costat de la meva porta n'hi ha una de central que et dona pas al soterrani... baixes unes escales i et trobes davant d'una altra porta que diu "LAUNDRY ROOM, 9:00 am - 9.00 pm" obres, i més escales. I allà, a les entranyes de l'edifici, allà on no et pot sentir ningú, allà on passen tots els assassinats més sanguinosos de les pelis de terror adolescents, trobes una sala amb tot de rentadores a un costat, assecadores a l'altre i una butaca i quatre llibres al fons.
Entres dins la sala, esperant no trobar ningú, poses el sabó, poses la roba, tries el programa, poses la targeta amb els calers, i deixes que la roba es renti (mitja hora, ja us diré els resultats, no ho acabo de tenir clar). Tornes, (recordeu, escales avall, por de quedar-se tancat al soterrani, assegurar-se que el boig no volta per allà...), treus la roba de la rentadora i corrents la passes a l'assecadora (cagant-te en tot perquè ha explotat un cleenex durant el procés, estava convençuda que havia mirat totes les butxaques), tries el programa, tornes a pagar, i a esperar una hora més. Els resultats? els sab´re d'aquí mitja hora, espero que m'hagi quedat sense roba!!
La veritat és que un carrer cap a l'oest hi tinc Church st. l'epicentre del barri gay de Toronto, i el següent és Yonge, un dels principals carrers de la ciutat, amb botigues i tota mena de restaurants oberts a totes hores. Si que és cert que jo visc al final d'aquesta zona, però no tinc cap sensació de perill, quan és fosc intento no caminar pel carrer de casa, però més que res perquè hi ha poca gent, i sempre m'hi acosto des de Yonge, que a més és més distret.
El meu edifici és un bloc d'apartaments. L'entrada del carrer, de vidre, t'anuncia que hi ha càmeres de vigilància 24 hores (que jo no he aconseguit descobrir i començo a pensar que en realitat no hi ha res) i t'avisa de la prohibició de fumar (retingueu aquest detall). Tot plegat, sembla que donin gran importància a la seguretat.
Aleshores entres en un passadís llarg, emoquetat amb una d'aquestes moquetes velles i ronyoses que tan odiem quan anem a hotels londinencs (o hostals, o cases, o...) amb tot de portes a banda i banda marcades amb un número. Els marcs de les portes estan a mig pintar, en una operació de posta al dia que sembla no acabar mai. Tot plegat il·luminat per un fluorescent blanc que no s'apaga mai però que sembla que hagi de començar a fallar en qualsevol moment...
Al final d'aquest passadís trobem la porta 810, la meva. Després de tanta història per la segureta resulta que els panys són una merda. En té dos, però un d'ells no he aconseguit tancar-lo mai, i l'altre és un pany del rollo baldó de lavabo, que si no tanques un cop ets a dins de casa la porta queda oberta des de l'exterior (tal i com està ara!)
Bé, el meu pis és com una caixa de mistos, petitet petitet, rollo els minipisos que ens volia endossar la ministra aquella, però com que no té cap aire sinistre no s'adhiu al rollo que estic intentant donar a aquesta entrada, així que no m'hi entretinc.
I, per fi, LA RENTADORA
Això si que és peli de terror total. Just al costat de la meva porta n'hi ha una de central que et dona pas al soterrani... baixes unes escales i et trobes davant d'una altra porta que diu "LAUNDRY ROOM, 9:00 am - 9.00 pm" obres, i més escales. I allà, a les entranyes de l'edifici, allà on no et pot sentir ningú, allà on passen tots els assassinats més sanguinosos de les pelis de terror adolescents, trobes una sala amb tot de rentadores a un costat, assecadores a l'altre i una butaca i quatre llibres al fons.
Entres dins la sala, esperant no trobar ningú, poses el sabó, poses la roba, tries el programa, poses la targeta amb els calers, i deixes que la roba es renti (mitja hora, ja us diré els resultats, no ho acabo de tenir clar). Tornes, (recordeu, escales avall, por de quedar-se tancat al soterrani, assegurar-se que el boig no volta per allà...), treus la roba de la rentadora i corrents la passes a l'assecadora (cagant-te en tot perquè ha explotat un cleenex durant el procés, estava convençuda que havia mirat totes les butxaques), tries el programa, tornes a pagar, i a esperar una hora més. Els resultats? els sab´re d'aquí mitja hora, espero que m'hagi quedat sense roba!!
diumenge, 22 de novembre del 2009
Toronto Islands
Avui he anat de visita a Toronto Islands. Aquestes són unes illetes just davant la ciutat, al llac Ontario. Es tracta d'una comunitat molt tranquil·la i agradable, amb un aire hippie. No hi ha cotxes, no hi ha botigues, i tot i que hi desarreguen turistes (la majoria locals) cada hora, aviat queden repartits per les illes (sembla ue hi ha un parc important, nosaltres hem caminat per la zona urbanitzada).
Imagineu-vos viure enmig d'un parc amb casetes de fusta, cada una amb la seva zona de jardí, moltes sense tanca, amb bicicletes anant amunt i avall, sense el soroll dels cotxes, amb veïns per jugar a futbol un diumenge assoleiat, natura, calma... i a més a més, tenir una gran ciutat a només 10 minuts de ferri!!
Impressionant, és una mica el contrari de les urbanitzacions. Sempre he pensat que aquestes reuneixen tots els inconvenients de les ciutats (cotxes, una estètica arquitectònica horrenda...) i tots els inconvenients del camp (no tens serveis propers). En aquestes illes, però, la sensació és que tenen molt més pes els avantatges d'un i altre ambient: tens un espai de tranquil·litat i convivència al costat d'una gran urbe...
Les fotos no capten l'atmosfera del lloc, però espero que us serveixin per fer-vos-en una idea. AQUÍ
Imagineu-vos viure enmig d'un parc amb casetes de fusta, cada una amb la seva zona de jardí, moltes sense tanca, amb bicicletes anant amunt i avall, sense el soroll dels cotxes, amb veïns per jugar a futbol un diumenge assoleiat, natura, calma... i a més a més, tenir una gran ciutat a només 10 minuts de ferri!!
Impressionant, és una mica el contrari de les urbanitzacions. Sempre he pensat que aquestes reuneixen tots els inconvenients de les ciutats (cotxes, una estètica arquitectònica horrenda...) i tots els inconvenients del camp (no tens serveis propers). En aquestes illes, però, la sensació és que tenen molt més pes els avantatges d'un i altre ambient: tens un espai de tranquil·litat i convivència al costat d'una gran urbe...
Les fotos no capten l'atmosfera del lloc, però espero que us serveixin per fer-vos-en una idea. AQUÍ
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
